Les coses petites són

les que van omplint

les teves esquerdes fondes.

Ben lluny carena el temps de la rutina

sobre l’escorça vàcua.

Ara no tinguis pressa:

el paisatge és aquí

-arreu i en tu-

enllagrimant les tardes grises,

acaronant, el sol, la boira que desfà;

riuades de saba bruta i saba elaborada

que et circulen amunt i avall

empeses pel batec de cada vers

que t’esmicola

alliberant-te

i et nodreix,

com l’horitzó que enllaça el cel i el mar

amb la fermesa d’unes mans pausades

-tendresa que tremola al cap dels dits-,

amb la certesa d’una incertitud

inevitable.