I de molt lluny,

la remor de l’autovia persistent.

Esmorteïda pel lladruc emmandrit d’algun gos desvagat

o la melodia imprevisible de les esquelles.

El cloquejar de les gallines

fa de coixí a la quietud dels arbres i dels núvols.

Dissimulen la seva condició de canviants

i la meva.

 

I, des d’aquí,

m’adono prou de quin desordre hi ha,

en quin batec retruny la vida que hem triat

amb massa pressa,

marbres silents que empresonen mirades.

Preguntes que es dissipen al paisatge

i a cada pas un mot sota una pedra.