A vegades la foscor t’engoleix
fins l’ànima exhaurida.
S’apodera de tu sense deixar-te espai
i tremolen les parets fràgils
de la teva estructura incòmoda.
Les crostes de pell morta
s’aferren ben bé al mig de la buidor
si et deixes vèncer
per tanta humanitat desfigurada;
els ulls oberts et miren sense veure-hi,
el pes del cos et nafra cada gest
cruel i miserable.
Pro ara segueix el ritme dels teus versos:
la música segur que et fa de guia
−partitura invisible amb pentagrames
que es van entreteixint en l’espai buit−.
El tempo el marques tu.
La poesia ens mena.
La llum és un miratge
i et du camins de lluna sempre als peus.
Obre els ulls altre cop i esdevé aigua
com neu dolça que mor de mica en mica…
Allò que és essencial segur que sura.
El silenci ja hi era 