Amb la complicitat de Laia Noguera

Si vius tan fort

et faran mal els ulls,

els minuts s’evaporaran de pressa

i només restarà un alè cansat

per tots aquells camins que hauràs perdut.

Pro tu no cal que hi pensis, en això.

Connecta el cos al galopar del vent

i deixa que el teu gest s’amari d’aire.

La terra no es podreix si et veu volar:

de ben segur, la ingravidesa et farà arrels,

que seran fèrtils i obstinades,

per perdurar en la solidesa del sòl ferm

i esdevenir presència etèria a la vegada.

Pro tu no vulguis pas pretendre res

perquè és la terra, que et camina.

 

Se’n va la tarda de puntetes,

el temps no té clemència i dissimula.

El cel esdevé dolç i dens alhora,

com de postres.

Esclaten colors càlids pels carrers

que amaren de silenci cada pedra

del poble encimbellat.

La quietud batega a les façanes

i el campanar ha emmudit per anunciar

que aquesta és la constant: que tot canvia.

 

La teva pell és com la meva casa,

amb parets vellutades que em conforten,

el millor lloc del món lluny de l’aspror

de la intempèrie.

La teva pell és com la meva casa,

s’hi pon el sol i el vent desfulla els arbres

pro en el teu pit hi nia la certesa

d’un lleu ressò punyent d’impermanència.