El silenci, bellesa increada.

El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.

Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.

Anuncis

POEMA MUT

Tot allò que vull dir en aquest poema

s’ha dissolt amb els teus dits

sobre la meva pell encesa,

rastre latent,

batec profund que eixorda la previsibilitat dels dies.

No pensis que ho escric per matar el temps.

Matar el temps és matar la vida

i jo la vull ficar dins del poema

per poder morir moltes vegades.

Com els teus ulls sobre una veu que calla

topant per parets aspres i esgarrinys.

O com l’encert de la paraula justa

que homenatja els passos petits de vides tristes

amb tan sols un bri de pell que s’estremeix.

I tot així va esdevenint silenci confortable

fins que el poema queda mut.

Les coses petites són

les que van omplint

les teves esquerdes fondes.

Ben lluny carena el temps de la rutina

sobre l’escorça vàcua.

Ara no tinguis pressa:

el paisatge és aquí

-arreu i en tu-

enllagrimant les tardes grises,

acaronant, el sol, la boira que desfà;

riuades de saba bruta i saba elaborada

que et circulen amunt i avall

empeses pel batec de cada vers

que t’esmicola

alliberant-te

i et nodreix,

com l’horitzó que enllaça el cel i el mar

amb la fermesa d’unes mans pausades

-tendresa que tremola al cap dels dits-,

amb la certesa d’una incertitud

inevitable.

Amb la complicitat de Laia Noguera

Si vius tan fort

et faran mal els ulls,

els minuts s’evaporaran de pressa

i només restarà un alè cansat

per tots aquells camins que hauràs perdut.

Pro tu no cal que hi pensis, en això.

Connecta el cos al galopar del vent

i deixa que el teu gest s’amari d’aire.

La terra no es podreix si et veu volar:

de ben segur, la ingravidesa et farà arrels,

que seran fèrtils i obstinades,

per perdurar en la solidesa del sòl ferm

i esdevenir presència etèria a la vegada.

Pro tu no vulguis pas pretendre res

perquè és la terra, que et camina.

 

Se’n va la tarda de puntetes,

el temps no té clemència i dissimula.

El cel esdevé dolç i dens alhora,

com de postres.

Esclaten colors càlids pels carrers

que amaren de silenci cada pedra

del poble encimbellat.

La quietud batega a les façanes

i el campanar ha emmudit per anunciar

que aquesta és la constant: que tot canvia.

 

La teva pell és com la meva casa,

amb parets vellutades que em conforten,

el millor lloc del món lluny de l’aspror

de la intempèrie.

La teva pell és com la meva casa,

s’hi pon el sol i el vent desfulla els arbres

pro en el teu pit hi nia la certesa

d’un lleu ressò punyent d’impermanència.