Naufragi

A vegades la foscor t’engoleix

fins l’ànima exhaurida.

S’apodera de tu sense deixar-te espai

i tremolen les parets fràgils

de la teva estructura incòmoda.

Les crostes de pell morta

s’aferren ben bé al mig de la buidor

si et deixes vèncer

per tanta humanitat desfigurada;

els ulls oberts et miren sense veure-hi,

el pes del cos et nafra cada gest

cruel i miserable.

 

Pro ara segueix el ritme dels teus versos:

la música segur que et fa de guia

−partitura invisible amb pentagrames

que es van entreteixint en l’espai buit−.

El tempo el marques tu.

La poesia ens mena.

 

La llum és un miratge

i et du camins de lluna sempre als peus.

Obre els ulls altre cop i esdevé aigua

com neu dolça que mor de mica en mica…

Allò que és essencial segur que sura.

 

Anuncis