Absència 4a

La llum del fred m’empresona en les tardes

curtes d’hivern

mentre t’espero, i la foscor

reiterada del vespre

recobreix tots els objectes

amb cada gest que no puc dir.

L’aire supura

mentre t’espero en l’instant immòbil.

Anuncis

Naufragi

A vegades la foscor t’engoleix

fins l’ànima exhaurida.

S’apodera de tu sense deixar-te espai

i tremolen les parets fràgils

de la teva estructura incòmoda.

Les crostes de pell morta

s’aferren ben bé al mig de la buidor

si et deixes vèncer

per tanta humanitat desfigurada;

els ulls oberts et miren sense veure-hi,

el pes del cos et nafra cada gest

cruel i miserable.

 

Pro ara segueix el ritme dels teus versos:

la música segur que et fa de guia

−partitura invisible amb pentagrames

que es van entreteixint en l’espai buit−.

El tempo el marques tu.

La poesia ens mena.

 

La llum és un miratge

i et du camins de lluna sempre als peus.

Obre els ulls altre cop i esdevé aigua

com neu dolça que mor de mica en mica…

Allò que és essencial segur que sura.

 

I de molt lluny,

la remor de l’autovia persistent.

Esmorteïda pel lladruc emmandrit d’algun gos desvagat

o la melodia imprevisible de les esquelles.

El cloquejar de les gallines

fa de coixí a la quietud dels arbres i dels núvols.

Dissimulen la seva condició de canviants

i la meva.

 

I, des d’aquí,

m’adono prou de quin desordre hi ha,

en quin batec retruny la vida que hem triat

amb massa pressa,

marbres silents que empresonen mirades.

Preguntes que es dissipen al paisatge

i a cada pas un mot sota una pedra.

 

El silenci, bellesa increada.

El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.

Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.