La teva pell demana a crits
tota la meva pell inacabable.
El temps s’atura
ran de l’abisme dels teus llavis
i salto al buit de l’encontre sublim
sota les pells.
Autor: Anna Miralpeix Llobet
Absència quarta
La llum del fred m’empresona en les tardes
curtes d’hivern
mentre t’espero, i la foscor
reiterada del vespre
recobreix tots els objectes
amb cada gest que no puc dir.
L’aire supura
mentre t’espero en l’instant immòbil.
Absència tercera
Quan m’hagi mort
no ploreu pas.
Absència segona
Aquesta nit tampoc no hi ets
i no tinc més remei que fer poemes.
Absència primera
Agafo aire
per respirar la nit
de l’enyorança.
Naufragi
A vegades la foscor t’engoleix
fins l’ànima exhaurida.
S’apodera de tu sense deixar-te espai
i tremolen les parets fràgils
de la teva estructura incòmoda.
Les crostes de pell morta
s’aferren ben bé al mig de la buidor
si et deixes vèncer
per tanta humanitat desfigurada;
els ulls oberts et miren sense veure-hi,
el pes del cos et nafra cada gest
cruel i miserable.
Pro ara segueix el ritme dels teus versos:
la música segur que et fa de guia
−partitura invisible amb pentagrames
que es van entreteixint en l’espai buit−.
El tempo el marques tu.
La poesia ens mena.
La llum és un miratge
i et du camins de lluna sempre als peus.
Obre els ulls altre cop i esdevé aigua
com neu dolça que mor de mica en mica…
Allò que és essencial segur que sura.
I de molt lluny,
la remor de l’autovia persistent.
Esmorteïda pel lladruc emmandrit d’algun gos desvagat
o la melodia imprevisible de les esquelles.
El cloquejar de les gallines
fa de coixí a la quietud dels arbres i dels núvols.
Dissimulen la seva condició de canviants
i la meva.
I, des d’aquí,
m’adono prou de quin desordre hi ha,
en quin batec retruny la vida que hem triat
amb massa pressa,
marbres silents que empresonen mirades.
Preguntes que es dissipen al paisatge
i a cada pas un mot sota una pedra.
El silenci, bellesa increada.
El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.
Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.
POEMA MUT
Tot allò que vull dir en aquest poema
s’ha dissolt amb els teus dits
sobre la meva pell encesa,
rastre latent,
batec profund que eixorda la previsibilitat dels dies.
No pensis que ho escric per matar el temps.
Matar el temps és matar la vida
i jo la vull ficar dins del poema
per poder morir moltes vegades.
Com els teus ulls sobre una veu que calla
topant per parets aspres i esgarrinys.
O com l’encert de la paraula justa
que homenatja els passos petits de vides tristes
amb tan sols un bri de pell que s’estremeix.
I tot així va esdevenint silenci confortable
fins que el poema queda mut.
Les coses petites són
les que van omplint
les teves esquerdes fondes.
Ben lluny carena el temps de la rutina
sobre l’escorça vàcua.
Ara no tinguis pressa:
el paisatge és aquí
-arreu i en tu-
enllagrimant les tardes grises,
acaronant, el sol, la boira que desfà;
riuades de saba bruta i saba elaborada
que et circulen amunt i avall
empeses pel batec de cada vers
que t’esmicola
alliberant-te
i et nodreix,
com l’horitzó que enllaça el cel i el mar
amb la fermesa d’unes mans pausades
-tendresa que tremola al cap dels dits-,
amb la certesa d’una incertitud
inevitable.
El silenci ja hi era 